Beniparlem | Parlar en públic

Bon dia. Des de Beniparlem, un nou pòdcast d'Apunts de Llengua.

Hui ens centrarem en consells per a parlar en públic, ja que sabem que en els exàmens orals molta gent té problemes de nervis i d'inseguretat per por de parlar davant d'altra gent. Ho farem acompanyades de dos comunicadors molt joves, molt professionals i amb unes trajectòries més que interessants. Posem fil a l'agulla presentant els convidats, que són Sergi Moyano i Cèlia Cerezo.

—Hola, què tal?

—Bon dia!

—Bé, Sergi és més jove que jo...

—Però tu pareixes molt jove també.

—Per l'estil.

Sergi Moyano és un periodista de Carcaixent que ha estudiat a l'UJI, a la Universitat Jaume I, i que ha treballat per a mitjans com ara TV3, Levante, À Punt, i actualment ho fa a Televisió Espanyola.

—És així?

—Sí, més o menys.

—Més o menys, perquè no ho dic del tot bé.

—Matisa-ho, Sergi.

—No, vull dir que al final hi ha col·laboracions concretes i això, però les pràctiques de la universitat...

—Que és faena també.

—També és faena, també.

—És clar, per descomptat, jo això ho compte com a faena.

L'altra convidada és Cèlia Cerezo, també periodista de la Pobla de Vallbona, Camp de Túria, graduada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i que ha treballat en À Punt i en RAC1.

—Cèlia, tu et coneixes a la perfecció estos estudis i este edifici. Benvinguda a la casa.

—Gràcies. Bé, a RAC1 sí que eren pràctiques també, però és treball, és treball.

—És treball. En quin programa de RAC1?

—Bé, en les notícies 14/15 que es deien, el cap de setmana, currando ahí.

—Molt bé, molt bé.

Doncs ben retrobats els dos, benvinguts els dos, i espere que passem una estoneta d'allò més divertida, més entretinguda. Preguntetes, vinga.

—Sergi, a quina edat vas saber que volies dedicar-te al periodisme? Abans de caminar o després?

—Després, però massa prompte perquè...

Miente. En el líquid amniòtic ja volia ser periodista, ja a l'ecografia, en el micròfon al costat.

—Jo al principi, de molt jovenet, volia ser artista faller. M'agradava molt fer manualitats i coses vinculades amb l'art i vaig optar per una altra edat, un altre tipus de comunicació.

—L'art dels textos.

—Molt bé, i a mi em sona que tu, a l'institut, ja havies fet un documental sobre memòria històrica a Carcaixent.

—Sí, bé, la primera cosa que vaig fer va ser un documental xicotet i molt precari sobre la pantanada de Tous.

—Ostres, temazo.

—Sí, i ja quan vaig complir setze anys, vaig fer un docu sobre la Guerra Civil a Carcaixent. Vaig entrevistar moltíssima gent del poble.

—Jo l'he vist, jo l'he vist. Que guai.

Normalment, quan pensem en joves de l'institut més guerra, el que ens ve al cap és el videojoc Call of Duty. Però a tu et picava la curiositat periodística, no sé si eres molt gamer, jugador de jocs.

—No, la veritat és que no, els jocs en general mai han sigut...

—Si m'hagueren preguntat, jo hauria dit que no, però mai se sap, no?

—I Cèlia, eres jugadora de videojocs?

—Jo... no tant, però vaig tindre una temporada molt forta amb Los Sims. Hi havia una època, en els 2000, de Los Sims, Los Sims 2, Los Sims 2: Las cuatro estaciones, Los Sims 2: Mascotas. Jo m'ho comprava tot, fins i tot revistes que valien com cinc euros, em deixava les estrenes en les revistes de Los Sims, però vamos...

—Metarealitat.

—Sí, sí. I control + alt, no sé com era... El comando per a fer els trucs. I em forrava. El truc dels diners i, bueno, jo em pegava unes viciades a Los Sims...

—Los Sims sé que s'han utilitzat també per a ensenyar llengües, per a aprendre llengües. Si t'ho configuraves en altres llengües...

—Ah, sí?

—Sí, sí, els videojocs, eixa meta-realitat és molt útil per a aprendre llengües.

—I Cèlia, a tu, què és el que més t'apassiona de dedicar-te a l'audiovisual? L'estabilitat labora? Els diners que van ahí caent del cel?

—L'estabilitat laboral és una cosa que, quan fas el que t'agrada, no et planteges, però quan vas agafant edat i veus un poc els jornals que hi ha, la duració dels contractes, ja dius, a ver, m'encanta la meua professió, però reconeixes que si vols tindre, si no vols tindre ansietat per pagar factures o pagar despeses, gastos, capritxos, el que siga, no és la millor faena del món, però de moment no, no la canvie.

—No la canvies.

—I bé. Disfrute un poc de cada feina que m'arriba.

—Déu proveirà, Déu proveirà.

I imagine que no només parleu valencià, parlareu alguna altra llengua.

—Sergi, tu, per exemple, quines llengües parles o tens intenció de parlar o has intentat estudiar?

—Parlar, parlar… valencià i castellà, però després també nocions bàsiques de francés i anglés.

—Très bien.

—Jo en valencià en primera instància, en castellà, amb espardenyades en valencià, que és la cosa més estranya del món. En lloc de dir apoyo, dic recolzamiento i em quede tan ampla.

—Això és preciós.

—Anglés, el que t'ensenyen a l'escola, i un poquet més, perquè m'agraden les llengües i un poquiu d'alemany, però és que és molt difícil.

—L'alemany és fotut, és fotut.

—I m'encantaria aprendre gallec, perquè em pareix una llengua molt fàcil i és de l'Estat, i perquè no aprendre totes les llengües de l'Estat?

—I l'eusquera és una llengua també molt interessant

—Preciosa, però...

—Un poc com l'alemany, plena de declinacions i coses.

—És aglutinant també, i sí, complicadeta però molt apassionant. És un dinosaure, una llengua dinosaure que és molt antiga, no?

Vinga, va, us hem convidat perquè ens ajudeu a parlar millor en públic, que és la vostra especialitat, entre d'altres. Imagine que...

—Fins fa poquet.

—Ai, però això no s'oblida. Això és com anar en bicicleta. Si ja ho heu sigut, esteu ahí.

Aleshores intentaré jo presentar un decàleg de consells per a parlar en públic i vos aniré deixant pas perquè el complementeu com a experts, més experts que jo en parlar en públic. Jo parle davant dels meus alumnes i de vegades, alguna aparició estel·lar en mitjans com esta, però vosaltres sou proletaris de parlar en públic.

Primer consell: Per a véncer els nervis i millorar la nostra capacitat de comunicar en públic, siga en una conferència, siga davant d'una càmera o en un examen oral, el que cal és preparar-se bé, estudiar el contingut i organitzar el teu discurs. Coneix la matèria a fons per a sentir-te segur o segura el dia de la intervenció en públic.

—Cèlia, tu què creus?

—A vore, donem tips, no? Donem consells per a intentar parlar en públic i no posar-se nerviosos, no?

—Sí. Tu creus que el que he dit quadra? El tema que és de preparar-se la matèria abans.

—Sí, jo crec que això és superimportant, perquè si no t'ho saps massa bé i no estàs acostumada o acostumat a exposar-te públicament, no tens la seguretat de conéixer bé la matèria perquè no domines el context, no domines la comunicació no verbal i verbal, o siga que si t'ho prepares molt, molt, molt bé, més nervis.

—Però també és veritat que si vos dediqueu al periodisme, sobretot al tema informatius, que els dos ho heu fet, el temps juga a la vostra contra per a preparar-vos. Com ho feu per a intentar paréixer que sou experts en temes que són tan dispersos?

—És complicat.

—Clar, és que la televisió és el dissimule.

—És la mentida.

—Aparentar que saps del que estàs parlant, etcètera. Jo crec que hi ha una cosa clau, que és tindre clar els ítems, no? Un poc l'estructura de què és el que vols contar i a partir d'ahí, depenent també del temps que tingues, no cal escriure-ho tot abans de dir-ho, però sí un poc tindre el fil per a poder contar-ho i, al final, la millor improvisació és la que es prepara, no?

—Sí, és un poc una contradicció, no? La improvisació preparada, però començar amb el més important. I bé, és que et diria que al final ho vas fent conforme practiques, no? Com anar en bici: les primeres voltes et caus, necessites les rodes de darrere, però després ja tens com una forma de funcionar: t'acostumes a articular bé les frases sense travar-te davant de càmera i et desafien els nervis, encara que estan, però.

—Està tot més automatitzat.

—Sí, sí

El segon consell és parlar davant d'un espill i gravar-vos, vore-vos, com faria Pep Guardiola amb els seus jugadors.

—Més que davant d'un espill, millor gravar-se en càmera o en vídeo, perquè tu en un espill estàs veient-ho al moment, però en un vídeo ho tens enregistrat i pots vore-ho, revore-ho o tornar a vore-ho o dir perquè esta maneta la tinc tan amagadeta? Per què no em fique més recte o més recta? Per què no alce més la mirada, o entone millor, o somric més? Jo crec que millor gravar-se.

—Funciona, no?

—Sí.

El tercer consell: coneix el teu públic, adapta el teu missatge segons qui t'escolta per a connectar-hi més.

—Sergi. Això, parlant des d'una tele, per exemple, com ho podríem...?

—A veure, és complicat, perquè els mitjans de masses, per exemple, televisió pública, i t'estàs adreçant a un públic molt gran i molt divers, és complicat posar-li cara i ulls. Jo sempre intente visualitzar la meua veïna Maria Amparo. Això, és intentar explicar moltes coses.

—Clar.

—Sí, no? Com un espectador mitjà que puga sintetitzar, no? El més sabut, no el més

rústic. Això que he dit no estic d'acord, perquè pot ser molt rústic i molt sabut també, però com un prototipus generalista.

—Al final és que se t'entenga i adaptar-te també que hi ha gent que té diferents nivells culturals i t'han d'entendre.

—Però jo crec que, d'entrada, no cal dir: no, gastaré un lèxic o unes paraules més tècniques. No, jo crec que en els mitjans tot allò que siga tecnicisme, ni per a una iaia, ni per a un xiquet de deu anys, ni per a un adolescent de setze. Com millor expliques, o més planer sigues o més utilitzes els termes més habituals, millor. Clar, més divulgatiu. Si hi ha un tecnicisme que és notícia o s'ha de dir sí o sí, explicar-ho, matisar-ho, fer una paràfrasi, una definició...

El quart consell: comença i acaba amb força. Una bona introducció captarà l'atenció i et donarà la confiança per continuar, i un tancament sentenciós definitiu oferirà una sensació de consistència de saber de què parles.

—Seria així, Sergi?

—A vore, és important jo crec que quan fem directes en la televisió o fem una peça, una notícia... La primera i l'última frase sempre són clau.

—Les que sentencien o les que capten. La primera capta, l'última sentencia. I també si eres original, o no sé clar, és que en el llenguatge audiovisual, la típica peça en què tu comences fent una aparició en càmera, si estàs parlant de les bicicletes: Muntada en una bici, en lloc de començar locutant: Bicis que passen. No sé l'originalitat, l'impacte, no? Al final tant de Tik Tok, tant de vídeo breu que impacta, com que te vas adaptant un poc.

—Sí, anem adaptant el llenguatge. Pensem que són consells de periodistes que podrien servir també a una personeta que s'està intentant examinar d'una llengua, en este cas del valencià. I ahí el que tenim molt és la qüestió dels nervis, que imagine que vosaltres ja ho haureu superat, però en algun moment, depenent de quina connexió... Sergi, pot ser que encara sentes algunes cosquerelletes a l'estómac?

—Sí, perquè al final jo també acabe de començar i tampoc estàs posat del tot, i els nervis sempre estan, jo crec que sempre estaran. El que passa és que hem d'aprendre un poc a domar-los, i que no juguen males passades. I també aprofitar-los, perquè també eixos nervis et donen una capacitat de concentració que vas a 1.000, i això també va bé.

—Les tres bo que diuen, no? Bueno, jo crec que el que hem comentat, si es graven en vídeo, no només veuen els seus defectes o virtuts, sinó també s'estan exposant a la mirada, que és l'objectiu de la càmera, però és una forma d'habituar-se, és com una immunització a la vergonya.

—Com un entrenament.

—Si podem parlar davant de familiars, entrenar davant d'amics o amigues, també és com acostumar el cos a eixa exposició i a eixe moment d'atenció, que et miren, que has de comunicar, però també d'observar, escoltar i entendre.

—Sí, sí, parlar en públic jo crec que és fonamental també des de l'escola. Jo recorde que vaig tindre una profe en l'ESO que ens obligava a fer-ho i estava molt bé, perquè ens deia: «Mira, heu de preparar-vos un monòleg i exposar-lo a classe».

—Fantàstic

—I això va molt bé, perquè jo crec que per a tots els àmbits laborals va bé saber expressar-se.

—Sí, és essencial. I és cert que en l'ensenyament en Infantil es treballa molt l'expressió oral, però després en Primària i en Secundària s'abandona molt l'expressió oral, i se centra molt en l'escrit. I de fet, a França, per exemple, ara, en el que és la selectivitat, l'accés a la universitat, han posat una prova oral. A tots els alumnes que entren a la universitat, han posat una part oral a l'examen.

—És que és totalment cert, no caus a reflexionar-ho, però sí, és que l'oral no es treballa.

—No es treballa molt. Es treballa en Infantil i es va perdent després. I a la universitat et trobes ahí que has de fer exposicions i no saps ni com gestualitzar, com utilitzar el llenguatge corporal. Aleshores, com diu Cèlia, el tema de gravar-se, mirar-se, els moviments... És important.

I el sèptim consell seria modular la veu, el tema de variar el to i la velocitat per a mantindre l'atenció i transmetre diferents emocions.

—Ho feu? Vos agrada exagerar-ho? Cèlia, per exemple, ho feu més discret?

—Si ho fas tu, sobretot quan comences, que comences lineal o no li poses sentit a la frase, a les paraules, a mesura que vas agafant experiència, ja li fiques l'entonació i ja ho interpretes. Sí, és important, és important, perquè un text no és lineal, la vida no és lineal, doncs els textos tampoc són lineals, s'ha de posar... També és difícil que no tot el món sap col·locar la veu, els nervis et fan afonia i és complicat.

—No solament les cordes vocals quan estàs estressat.

—Sí. Si t'importa molt i no et fa res, no només invertir en classes de valencià, sinó en un logopeda.

—Un foniatra, un logopeda és fonamental.

—Jo també ho he aprés. Això o que s'apunten també a cursos de locució i doblatge en què has d'interpretar i llegir davant de gent. N'hi ha diversos nivells. És una forma també d'entrenar i d'exposar-se davant de la gent.

—Jo crec que la locució és com una repuntadora. Jo recorde de xicotet sentir a ma tia Asunción en la repuntadora i és com parar-se, saps? És eixe, eixos canvis de ritme que fan que la gent també capte el que vols dir i parar-te en la paraula que toca i anar més ràpid en la construcció, que no és tan important.

—Però al mateix temps, una cadència com la repuntadora que tu dius. Tampoc ser histriònic, sinó una cosa controlada. Clar, és trobar el punt mig, perquè també depén del que estigues parlant. Hi ha coses que necessiten més intensitat i d'altres que no tant.

—Sí, sí, és un tema que permet estar alegre, somriure molt, perquè quan somrius també locutes somrient. De normal, crec que és un consell que solen donar a qui locuta.

—Pot ser interessant en les proves també no entrar amb una cara de pànic, com si entrares a l'escorxador, no? Una cara d'alegria, relaxació, distensió facial...

Huité consell és gestionar-se bé el temps si tens tres minuts o tres minuts i mig en una connexió d'un informatiu o bé en un examen de valencià per al teu monòleg, doncs que això estiga compensadet, no?

—El més important, primer. I com a molt, tres ítems, no? És llenguatge tiktoker total. Tres ítems: açò, açò i açò. El més important o més impactant, el primer.

—Clar, perquè si vols condensar-ho tot en tres minuts i anar de passada per alguns temes, és millor centrar-te en dos o tres i poder desenvolupar-los bé que no voler abastar-ho tot.

—Hi estic d'acord. I després, ja els consells s'acaben i passem al superjoc que vos hem preparat. Un consell seria: prepara't per a preguntes o interrupcions o coses que puguen passar inesperades. No penses que això et puga descol·locar molt, sinó eixa flexibilitat. I l'últim, últim, últim: concloure amb claredat, tancar la intervenció, resumint punts clau, agraint que no està en el que feu en les connexions perquè passeu la paraula a l'estudi, però en un examen oral, podria ser eixa conclusió que fora sintètica i contundent.

—Contundent. 140 caràcters no, 60.

—Molt bé, vinga, juguem.

Ara vos posem uns talls de veu de comunicadors famosos i m'agradaria que els comentàreu entre els dos per tal de trobar-hi punts forts, però també coses que podrien millorar estos comunicadors. Segur que n'hi ha, perquè ningú no és perfecte, i menys en qüestions de comunicació verbal. Tots ens equivoquem. Va, comencem el joc. Primer tall de veu: sabríeu qui és?

"Hola, bona nit, benvinguts, senyores i senyors, a la cita de cada dimarts en Canal 9. Ja saben, el nostre concurs Tria Tres els dona la benvinguda, no sols en nom propi, sinó també en el de les nostres amigues del programa."

—Fins ací.

—Ximo Rovira, Ximo Rovira.

—Ximo Rovira ha tornat!

—Que bonic és. És de casa. Que vos pareix la locució eixa que feia quan encara no tenia ni barba,

—Per a ser de les primeres i ser una època molt primigènia, jo el veig molt bé, molt natural, sí. Potser feia molta cantarella, però sí, almenys no era ni avorrit ni lineal, perquè en eixa època, en els 90, els informatius, per exemple, sí que eren supercorrectes. En la taula quets i superseriosos, però això és un programa d'entreteniment, però…

—Hi varia una miqueta.

—A més també hi ha un estil d'eixa televisió dels anys 90: "Bona nit, benvinguts, esta nit anem a tindre ací..."

—D'acord, vinga, passem al següent tall.

"I ja ho tenim tot a punt. Tenim un públic estupendo. Ja fa molts anys que vaig anar jo a visitar este poble. Jo faria una recomanació a la gent que visiten més els nostres pobles i que coneguen com és la nostra gent."

—Estic entre tres.

—Estàs entre tres...

—Jo ho tinc clar.

—A veure, Cèlia, jo diré que té a vore amb el món de la moda: Francis Montesinos, però em recorda a Paco Nadal i també em recorda a Julio Tormo.

—Ai, és un remix, és una barreja. Sergi?

—Joan Monleón.

—Joan Monleón, el millor de tot el món.

—Què penseu de com comunicava Joan Monleón?

—Jo crec que era molt proper, era com un veí del teu poble amb qui et diverties molt. El que et feia les festes del poble, molt proper, molt divertit, molt dinàmic. I mira que no és de la nostra època.

—Però jo crec també que per eixes característiques que tu ara assenyalaves, va ser capaç d'arribar a una part molt important de la població, també castellanoparlant.

—També és de veres que amb tan poca oferta televisiva, era molt fàcil, més fàcil, connectar amb la Televisió Valenciana, però sí, sí. A més a més, era molt proper, era amb qui t'ho passaves bé concursant.

—Sí, segurament per a una llengua formal estàndard, no cal dir seriosa, se'n va massa cap al col·loquial, però en general té una riquesa i una frescor...

—Segur que soltaria expressions o, com? No sé, és que a l'època de Joan Monleón, crec que no existia ni el meu projecte de...

—Vinga l'últim tall, a veure què vos pareix, qui pot ser.

"Bé, ací estem ja preparadíssims per a divertir-nos i hui, en un concurs que és supercanyero i superdivertit, eh?

—Tu saps de què va el concurs, veritat?

—Sí.

—Sí, perquè ja t'ho han explicat un poquet abans, eh? I què, esteu preparats per a jugar?

—La mòmia.

—La mòmia, però estàs preparat per a jugar? Com et diuen a tu?

—Germán.

—Germán.

— I a tu?

—Santi."

—Què vos pareix?

—La de les primeres presentadores d'A la Babalà, algun cognom Roldán per ahí.

—Roldán o Rondán.

—Paqui Rondán.

—Jo no li pose cara ara.

—Sou més d'Abradelo.

—Sí, nosaltres som de l'època d'Abradelo, ni de Johnny, Toni, Poti.

—Johnny, que anava vestit com d'Indiana Jones. Jo soc més vella que vosaltres, soc d'eixa època.

—Nosaltres som de l'època de Babalà en 3D damunt d'una nau, bueno, jo almenys, i de Babalà en peluix gegant, amb Pau i Nina.

—A mi m'haguera agradat ser de la generació Babalà Pont Aeri.

—Ai, no.

—Sí, sí, sí.

—Sí, sí, sí, jo crec que era la de Paqui.

—Sí, sí, sí.

—Ho era, ja no ho sé, perquè entre Paqui i Abradelo de vegades ahí canvia un poquet, però sí, finals dels 90 i principis dels 2000.

—I en la segona meitat dels 90 també jo crec que ja hi havia maquineta en Babalà.

—Bé, doncs, moltíssimes, moltíssimes gràcies per haver vingut, Cèlia, Sergi, vos emporteu el meu amor infinit i el dels meus companys.

—Gràcies. I molta sort a la gent que s'examina. I que perden la por que els que examinen potser estan pensant en l'esmorzar, que no es jutgen tant.

—Sí, sí, molta sort per a tot el món.

I com defensa el meu amic i mestre Joaquim Dolz, expert en ensenyament de llengües, i la seua col·lega Roxanne Gagnon, un dels mecanismes més potents de l'aprenentatge per mitjà de videotutorials o de vídeos gravats en general és la mimesi, la imitació. Per tant, convé que trobeu comunicadors en valencià amb un estil formal que vos agrade i que intenteu imitar-los. Així millorareu la vostra manera de parlar en públic.

Fins ací el programa de hui de Beniparlem.

—Adeu.

—Adeu.