Parlem de la por escènica

(MÚSICA) Si poguera tornar-te a besar...

Esteu nerviosos… Esteu nerviosos? Te tenim por.

Tanta experiència, tants anys… Els millors actors pateixen.

Sí? I ací en tenim un.

Això la gent no ho entén. El què?

El públic. La por?

El nervi. Sí.

L'acollonament sempre, que un no s'ho lleva de damunt, no?

No. Jo ja no tinc diarrea. Els primers anys en tenia. Ara no.

Em posava malalt. Però malalt de… de febre. Prenia unes Analgilases

i ja està. Ara ja no. Però bo, la por…

La por continua estant. És una cosa que el cos,

i crec que el cos dels actors, somatitza més que ningú.

Igual perquè no té més remei. Perquè… al final t'acostumes…

t'habitues a tindre la por al costat i va amb tu…

com una amiga, i has de dir-li: no molestes hui massa.

Però por a què, Imma? Exactament a què és?

Por a l'exposició. A l'exposició.

Sobretot, la italiana té eixa cosa de… (ENSURT)

Es fa fosc, tu no els veus, o fas com que no els veus

i comencen a mirar-te i saps que et miren tot

i t'escodrinyen sencera.

Si a ta germana li agrada… No m'agrada René!

T'agrada René! M'ho ha dit ta mare. Marcelo!

Mare! No sigueu melindroses. Les coses…

Pots fer-ho bé o que agrade el que estàs fent, com sempre,

en qualsevol cosa, i després ja estan les pors xicotetes:

no m'eixirà el text ni res, mouré i no sabré ni caminar…

Una cosa és la por i una altra el terror abans d'eixir a escena.

Això sí que és terror. Perquè et paralitza.

Paralitza completament.