Ara en la televisió
MERIDIÀ ZERO
Transcripció
Amb penes i treballs, Joseph va comprar un bitllet per sortir de Brussel·les i anar a Oostende, que era a unes dues hores en tren. Sabia que per retornar a Anglaterra, la ruta habitual sortia d'aquell port fins a Harwich. I des d'allà, hauria d'agafar un tren fins a l'estació de Liverpool Street de Londres. En arribar a la ciutat, va fer cap al moll on els vaixells, les gavarres i els vapors es bambolejaven els uns al costat dels altres. El garbí bufava fort i els cables picaven contra els pals de les naus. I, entre la boira, va entreveure els dos vapors que feien la travessa fins a Anglaterra. Va empenyorar les poques coses que tenia i va aconseguir els 15 xílings per pagar-se el passatge.
El vaixell salpava a les cinc de la tarda i atracava a Harwich cap a les quatre de la matinada. Es posà a la cua de les persones que hi pujaven; però en arribar davant del capità, va refusar admetre'l a bord. A cada minut que passava estava més anguniat. No parlava l'idioma, tenia els diners justos i no es podia quedar en aquella terra estrangera. Havia arribat a un atzucac i estava tan arruïnat, tan perdut i tan sol, que es va esfondrar damunt d'una pila de sacs i va començar a plorar. Alguns dels passatgers que embarcaven per la passarel·la se'l van mirar, però cap d'ells es va moure fins que un cavaller de mitjana edat, carregat amb una gran maleta i un maletí, s'hi acostà.
Era Wardell Cardew, cardiòleg que exercia al nord de Londres.
Sí, l'única persona que es va interessar per ell. Havia vist com el capità es negava a admetre'l; li va donar diners i li va recomanar que anara a Anvers. Abans de salpar, Cardew va entrar a l'oficina de la companyia naviliera i recuperà els diners que Merrick havia pagat pel passatge. Van viatjar junts en tren fins a Anvers. Una vegada allí, Cardew va aconseguir que el capità el deixara embarcar amb la condició de romandre a coberta durant tota la travessia. A Harwich, el cardiòleg li comprà el bitllet de tren a Londres.
Quan va arribar a l'estació a penes li quedaven energies.
La humitat i el fred li havien penetrat els ossos i es trobava dèbil, molt dèbil. Els estranys a què es dirigia retrocedien horroritzats sense dissimular la seua repugnància i no es molestaven a entendre les frases que provava d'articular. No hi havia cap hotel o pensió que volguera hostatjar-lo ni cap café o restaurant que li servira menjar.
Tampoc cap hospital el va admetre com a pacient.
Els responsables el consideraven incurable i intractable. Podia sol·licitar-hi refugi, però només per una nit. Atés que, els rodamons no podien fer dos nits al mateix asil.
Merrick no sabia on anar i, abatut, va tornar a l'estació de Liverpool Street.
Mentre reproduïes l'àudio, deus haver sentit en dues ocasions una estructura ben genuïna: en + infinitiu (en arribar a la ciutat i en arribar davant del capità).
Per a assimilar aquesta construcció, hem de tindre en compte que només es pot utilitzar en dos contextos:
- Amb valor temporal: és a dir, quan equival a l'adverbi quan. En aquest cas, expressa immediatesa. O siga, s'utilitza per a introduir una acció acabada que ocorre immediatament després d'una altra: en arribar a la ciutat, se'n van anar al port >quan van arribar a la ciutat, se'n van anar al port. En aquest cas, podem utilitzar també la construcció al + infinitiu amb un valor duratiu (o simultani); és a dir, quan una acció ocorre mentre es desenvolupa una altra: al passar per sa casa ens va veure.
- Amb un valor causal. En alguns casos, el valor temporal d'aquestes construccions han derivat en un valor causal, ja que expressen aquesta seqüenciació de fets encadenats tenen una relació de causalitat. Per exemple, en l'oració en veure que no hi éreu, ens vam començar a preocupar establim una relació causal, perquè la segona acció ve donava per la primera: com que no hi éreu, ens vam començar a preocupar.
Recorda que en la resta de casos, només escrivim a o de davant d'infinitiu.