Beniparlem | Analitzem l'examen: la mediació

Benvingut tot el món a un nou Beniparlem, els pròxims minuts ens centrarem en un aspecte que causa molts dubtes en les proves de valencià de nivells intermedis i avançats. Em referisc a la mediació. Vinga, trenquem mà. Però abans, donem la benvinguda a Lourdes Frasquet, Núria Martínez i Carles Plasencia. Benvinguts.

—Hola!

—Gràcies.

—Lourdes Frasquet, tu, en realitat, no sé d’on eres.

—Jo soc mig de Gandia, mig d’Albaida.

—Aleshores, la Safor…

—I la Vall d’Albaida.

—Comarques centrals. Eres professora de valencià de l’Escola Oficial d’Idiomes de Saïdia.

—Exactament.

—I crec que també directora de departament.

—I cap de departament, però no per tria personal, sinó perquè m’ha tocat.

—Cap de departament. Benvinguda.

—Gràcies.

—Núria Martínez, tu eres de Meliana, veritat?

—Sí.

—Què fa una melianera com tu en un pòdcast com este?

—Mira, que algú m’ho va proposar i… no vaig saber dir que no, la veritat.

—Gràcies per no haver dit que no. I, Carles Plasencia, tu treballes al servei de llengües de la Universitat de València. És així?

—Sí, sí, així és.

—I creus que València és la ciutat ideal per a un Erasmus?

—València és una ciutat molt guai i a un Erasmus li agradarà moltíssim, però està bé que després se’n torne. I la ciutat, per a qui l’habita, clar.

—Ben dit, ben dit. La turistificació és un tema típic en les proves de valencià. Lourdes, Núria, per què vau decidir dedicar-vos a l’ensenyament del valencià? Ha sigut sempre la vostra primera opció?

—Doncs, en el meu cas, no. Al principi volia dedicar-me més a l’assessorament, la correcció… i vaig fer com uns intents i vaig vore que m’avorria bastant, i que en realitat el que m’agradava era estar amb persones, en l’acció directa diríem.

—Molt bé.

—Jo vaig estudiar Traducció, perquè no volia ser professora, però després sí que va ser una tria amb ganes. O siga, vaig acabar la carrera i no sé, un poc com Núria, la traducció és una feina molt solitària i a mi m’agrada més estar amb gent, així que… un poc per ahí. I perquè ser docent mola molt.

—Està poc reconegut a vegades, però és una faenassa i molt, molt, molt important per a una bona societat.

—Sí, és molt guai, després en els adults, són meravelloses.

—Sí, i l’EOI que es crea un ambient molt bo per a intercanviar amb calma.

—I és una feina superagraïda, la veritat.

—I, Carles, en el teu cas, no et dediques exactament a fer classe de valencià, però sí que treballes al servei de llengües de la Universitat de València. I en què consisteix exactament el que fas?

—Jo treballe en una secció que es diu de dinamització lingüística i el que faig és gestionar la comunicació del servei de llengües, que bàsicament soc gestor de comunitats, però que si ho dius en anglés queda un poc més… que és comunity manager.

—Oh, eres CM. Et pareix bé si llegim algun tuit dels que jo crec que pot ser que estigues tu darrere?

—Sí, són meus, són meus.

—Els de “bon dia” m’agraden molt: Bon dia a tothom, especialment, a les persones que saben que els ciutadans tenen més dret a ser atesos en la seua llengua que a ser funcionaris.

—Això jo crec que s’entén, no cal que ho explique.

—S’entén perfectíssimament.

—Bon dia a tothom, especialment a les persones que entenen que les administracions públiques han de garantir el compliment dels drets humans.

—Els drets lingüístics, que també són drets humans.

—I aleshores els valencians que tenim dret de parlar, dret de què?

—De parlar, de relacionar-nos amb les administracions en la nostra llengua. Igual que les persones que parlen castellà a l’estat espanyol poden fer-ho també en castellà o en anglés al Regne Unit o en qualsevol altra llengua oficial en qualsevol estat on és oficial.

—I després m’agrada un altre tuit, d’un mem d’este estiu que es va fer molt viral, que és un cotxe afonat ahí, crec que és a Eivissa, sí: A nosaltres ens ha agradat el mot ‘amfibi’. I vosaltres, quin títol posaríeu a la foto en les llengües que parleu?

—Clar, era una fotografia que es va fer superviral, era un tuit que estava en valencià i aleshores ho vaig aprofitar un poc perquè la gent utilitzara vocabulari. I aprofitar també un poc per a viralitzar-nos nosaltres.

—Com a bon gestor de comunitats has d’estar al dia en mems i de tot.

I, Lourdes, Núria, quan feu classe de valencià a l’EOI, quin és el típic contingut que sempre costa molt d’ensenyar, i per què els pronoms febles?

—Jo estic en contra d’això. Un dels objectius com a profe és desmitificar els pronoms febles, perquè no són tan difícils i a més, en castellà també hi ha pronoms febles.

—Sí, no són tan difícils si s’expliquen bé i aplicats a la llengua, no? En textos.

—I en anglés també n’hi ha, no?

—Sí, al final en totes les llengües… Bé, en totes no. No sé si en totes les llengües, però sí que hi ha pronoms…

—En totes les llengües que tenim a prop tenen pronoms. Està este trauma amb els pronoms.

—La mitificació s’ha anat transmetent any rere any, de la complexitat.

—I també molta gent que aprén valencià i que potser escolta este pòdcast, potser no parla castellà i parla italià i són molt semblants o els pronoms febles són iguals pràcticament al valencià.

—Jo sempre faig el contrast amb l’italià. A la gent italiana no li costa gens aprendre’ls o nosaltres quan aprenem italià, ho tenim superfàcil. O a la gent francòfona…

—Però és que jo crec que totes les llengües tenen com un punt així com, jo què sé, en anglés són els phrasals verbs, en castellà… la gent que aprén castellà és el sistema verbal, i al final, sempre hi ha com un mite. Vull dir, que tampoc som tan especials.

—I hi ha uns gestos d’ensenyament i uns obstacles d’aprenentatge que són tradició ja, hi ha una didàctica concreta i es fossilitzen així com un trauma. Però és veritat que des de l’enfocament comunicatiu tampoc hauria de ser tan important eixe concret pronom que no controlem.

—Els tres heu estat implicats en proves de valencià oficials.

—Sí.

—Per exemple, Carles.

—Jo he participat en les proves oficials que es fan al País Valencià, a la CIEACOVA, en la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, en les proves de les EOI.

—I vosaltres també en totes?

—Jo de fet fa uns quants anys que coordine les proves de certificació de valencià de Saïdia. Entre Lourdes i jo estem ahí en l’organització d'eixes macroproves i a la CIEACOVA i a la Junta la veritat que no hi he anat.

—Ja en tens prou.

—Jo tampoc he provat d’anar a la Junta.

—Però, entre els tres sí que cobriu els tres tipus de proves.

—En els tres tipus de proves, la qüestió de la mediació, tot i que en cadascun d’ells apareix d’una manera diferent plasmada. I és el tema de hui. Què és la mediació? Bé, doncs a banda de l’expressió oral, de l’expressió escrita i de les comprensions orals i escrites, hi ha una destresa en les proves de llengües que es diu mediació. En algunes proves com les de certificació de l’EOI, la mediació apareix com una part de la prova amb la seua nota específica de mediació oral més mediació escrita; mentre que en altres com les de CIEACOVA o JQCV, em sembla, si no m’equivoque, que la mediació apareix més com integrada en altres parts de la prova, per exemple, podria dir que sí, que en el cas de CIEACOVA sí que hi ha un textet que s’ha d’utilitzar per a mediar per a l’expressió oral, aleshores trobem eixa mediació perquè realment la mediació és un element transversal, està a tot arreu, encara que en algunes proves sí que l’han aïllat com a element mesurable amb una nota. No és així, Núria, Lourdes?

—Sí. En l’EOI és una nota independent de les d’expressió des de fa pocs anys. O siga, fa…

—Sí, la gent encara no ha pogut aclarir-se massa bé, perquè com que hi ha una part oral i una part escrita, i també es fa en dies diferents per com està organitzada la prova… Moltes vegades hi ha problemes de gent que s’oblida d’una part perquè no ho acaben de tindre clar…

—Confon la mediació oral amb l’expressió oral o la mediació escrita amb l’expressió escrita. Però, no vos preocupeu perquè ara vos porte uns consellets per a esta part de la mediació, tant per a l’oral com escrita.

Un dels consells seria que heu de tindre clar que quan vos encomanen una mediació, vos donen una informació de partida que haureu de transformar en la vostra expressió oral o escrita utilitzant estructures i recursos vostres en valencià formal. Per tant, heu d’anar amb compte de no copiar les paraules o expressions de la informació que se vos ha proporcionat en forma de gràfica, de mapa, d’infografia... No és així?

—Sí, jo crec que una cosa que és molt important en les tasques de mediació és entendre el context comunicatiu en què se t’està demanant que escrigues o que parles, no? Perquè al final això ho determinarà tot.

—I tindre clar que no necessàriament cal parlar de tota la informació que s’inclou en el text font. De vegades, la gent té l’ànsia d’haver de parlar de tot i, especialment la part oral és molt breu, i no cal.

—Brevíssima. I aleshores, per a no angoixar-se, intentar gestionar i parlar de tot el que es puga amb les paraules pròpies però en estàndard sense repetir. I està bé, per exemple, entrenar les microhabilitats de la mediació. Que això sona com supertècnic, però per a això estan els professors de valencià, per a saber-ho dir amb paraules que tot el món entenga. Què són açò de les microhabilitats de mediació, per exemple, exemplificar, definir, resumir… Com ho treballeu, Lourdes, Núria, en classe? Amb algun tipus de dinàmica, amb alguna cosa que vulgueu compartir?

—Realment, és que la mediació està sempre present si ho penses, no? Perquè no sé, imagina, un context superbàsic de començar una classe i dir: què vam fer l’altre dia? Perquè no sé qui no hi era. Expliquem una miqueta… I això, ahí ja s’està mediant. Aleshores… Tot i que de vegades sí que agafem un tipus de tasques model com en la certificació, en realitat és una destresa i una habilitat que s’està treballant constantment.

—D’acord, aleshores, simplement fent memòria de la classe anterior i simplement remarcant “com podeu vore, açò és una mediació, açò és un exercici de mediació”, ja es podria treballar estes microhabilitats que va implícita. Lourdes, tu fas alguna tècnica?

—Jo insistisc molt que han d’entendre quina situació comunicativa, com he dit adés, s’està duent a terme en la tasca, perquè realment aquestes microhabilitats que comentaves les demana precisament el context, no? O siga, si tu contes a una amiga la sèrie que acabes de vore, estàs resumint, perquè si li la contes sencera, doncs jo què sé, tampoc és pràctic. Llavors, és una cosa que simplement sent una persona que té una llengua materna, la mediació la fas constantment, simplement ho has d’aplicar al context que se t’està demanant. Crec que així s’entén molt més fàcilment perquè la gent de seguida com que s’angoixa, en pla, pensa que tot va al pes: he de posar no sé quants pronoms febles, he de posar no sé quants connectors, he de posar no sé quanta informació de la infografia…

—O la típica de “quant resta cada falta”?

—Total.

—No ho pensem així perquè pensem en un enfocament comunicatiu i la situació comunicativa per això és tan important. Per exemple, Núria, si jo et dic: hi ha una gràfica amb un 85% de dones que s’ocupen de persones dependents en comparació d’un 15% d’homes. Això com podries mediar-ho?

—Doncs, podria dir que en les tasques de cures hi ha un clar biaix de gènere i que només un 15% dels homes s’hi dediquen.

—Ideal. No ho hauria pogut pensar millor. I, Lourdes: la sexualitat no té edat i ha de basar-se en el respecte. Això com ho podries mediar?

—Doncs, podríem parlar del consentiment, podríem fer referència fins i tot a la llei del "Sols sí és sí", encara que en aquest cas estaríem més bé ampliant que no resumint, no? Que també és una tècnica, una microhabilitat de mediació.

—Simplement tens una informació i la transformes, i com que estàs en una prova de valencià, doncs la transformes en valencià estàndard o formal, encara que et demanen un WhatsApp per a una amiga, no te’n vages mai al col·loquial del tot, un estàndard més deixadet, però estàndard.

—Efectivament.

Aleshores, igualment també heu de buscar paraules més específiques, evidentment, perquè en un C1-C2, per exemple, en la mediació com en les altres expressions, doncs cal un llenguatge d’especialitat i, per exemple, un altre punt que podria ajudar és que en la mediació escrita cal reproduir el gènere textual que se’ns demana, com acaba de dir Lourdes, això ja ho hem dit, que potser, com passa en les expressions escrites d’interacció també: un correu electrònic, un missatge de WhatsApp, una postal, un article d’opinió… Carles, per exemple, quan has sigut corrector d’interaccions, d’expressions escrites… algun gènere de text que recordes?

—Mogolló d’articles d’opinió, no sé…

—Sempre són els mateixos?

—No, no sempre són els mateixos. També hi ha textos molt breus com poden ser correus electrònics, o cartes formals, o algun tipus de document més oficial o burocràtic potser…

—Una sol·licitud, una reclamació… I, per exemple, si demanen una carta al director? La temuda…

—Eixe és el tema.

—El taló d’Aquil·les.

—Les cartes al director. Quantes vegades hem corregit redaccions que eren una tipologia textual i que començaven sempre amb “Benvolgut director”, “Estimat director”…

—Fins i tot amb…

—Sí, sí. La gent no té massa clara la carta al director.

—Clar, és un text d’opinió, i al final, el que jo pense és que és un text que realment existeix en la vida real, no només en els exàmens de valencià. Simplement cal acostar-se un poquet a la premsa escrita per a adonar-se que existeix.

—Exactament. Jo sempre dic això, que els professors i elaboradors de proves no inventem uns gèneres de text, sinó que estan en la selva de l’espai mediàtic real i ahí es poden anar veient i que quan estàs davant i no t’has estudiat exactament on firma un article de divulgació científica, pensa un poc per sentit comú què trobes quan lliges, perquè sempre és interessant llegir. I per a això també ajuda molt, com hem dit abans a la mediació, tot el que ja sàpies en les altres llengües que parles. Per exemple, no ho hem dit, Carles, quines llengües parles?

—Jo parle valencià i castellà, òbviament; parle anglés, parle portugués i gallec, encara que quasi quasi és el mateix, i també parle un poc d’italià.

—I, Núria?

—Jo òbviament valencià i castellà, i després anglés, italià i romanés.

—Romanés també, que interessant! Pot servir moltíssim per a fer comparatives.

—Sí. Se’m va oblidant, perquè ja se sap que, les llengües, si no les utilitzem, doncs, se’ns van oblidant. Però…

—Sempre tornaries a pujar a la bicicleta del romanés i de seguida…

—Es van activant els coneixements.

—I, Lourdes?

—Jo, menys que ningú: anglés, francés, valencià i castellà. Una cosa molt típica.

—Però, una traductora… Però segur que tens ahí molt de nivell de francés i anglés.

El que passa és que em passa un poc com a Núria, me n’estic oblidant una miqueta. Però, sí que és cert que haver estudiat altres llengües, com a docents d’L2, de segona llengua, t’ajuda més haver estudiat altres idiomes, que saber molt de valencià.

—Absolutament.

—Totalment.

—Si has anat, si has sigut alumna d’altres llengües, tens molt més interioritzat eixe procés a l’hora d’ensenyar i l’enfocament comunicatiu.

—I fins i tot com a avaluador de proves, haver passat per proves d’altres llengües, també t’ajuda moltíssim a saber quins són els processos.

—Jo ara acabe de suspendre el C1 de francés, l’expressió escrita. I aleshores em pose en la pell de tots els de l’expressió escrita de C1 de valencià i em serveix per a situar-me. M’agrada molt també del Servei de Llengües de la Universitat de València, dels tuits, eixe multilingüisme que s’utilitza molt, i no en les llengües més de poder, sinó en altres llengües. Utilitzes… has fet tuits en quines llengües més “estranyes”, més llunyanes del nostre espai?

—A veure, fem tuits… jo he fet tuits en irlandés, he fet tuits en moltíssimes llengües.

—Sí, sí.

—Damunt, fa poc que va haver-hi la campanya aquella a favor del sí a l’oficialitat del valencià a la Unió Europea, i vam fer uns tuits en totes les llengües oficials de la Unió Europea. Però, sí, hem fet tuits en irlandés, potser és el que menys controlava o sabia el que estava escrivint, però també en xinés i en àrab…

—Ara són posts i ja no és Twitter, és X o una cosa així, no ho sé. Ja m’he perdut i no podem estar al dia de tota la tecnologia o sí.

—Vinga, passem a jugar.

—Núria, Lourdes, Carles, un de vosaltres llegirà un fragment d’una obra literària que jo seleccionaré i els altres dos heu de fer dues coses: primera, intentar endevinar de quina obra s’ha extret; segona, resumir-lo en una sola frase si és possible, que seria també mediació. Per tant, heu d’aplicar l’estratègia de resumir, que és una de les microhabilitats de mediació que existeixen. Farem una rondeta i si algú falla, passa el torn al següent. Entesos?

—Sí.

—Quins nervis!

—Vos done una pista de bestreta: es tracta dels fragments inicials de grans obres de la literatura universal traduïdes dins de la mítica col·lecció d’Edicions 62 «Grans obres de la literatura universal». Oients, teniu en compte que són textos cultes, literaris i en varietat estàndard oriental, vosaltres no cal que vos expresseu així de culte ni en estàndard oriental, però sí que convé, sobretot en els nivells avançats, que estigueu preparats per a la comprensió escrita de textos com estos. Comença llegint Lourdes.

—Vinga, anem allà.

—Quan vulgues.

—«I bé, d'avui ençà, Genova i Lucca no són sinó hisendes, dominis de la família Bonaparte. No; us aviso que si no em dieu que tenim la guerra, si encara voleu atenuar totes les infàmies, totes les atrocitats d'aquest Anticrist (de bona fe jo hi crec), no voldré saber res de vós, no us tindré més per amic meu, ni sereu més el meu esclau fidel, com vós dieu. I bé, bon dia, ja veig que us faig por, seieu i parlem. »

—Què diríeu?

—Uf, mare meua, a mi que em lleven ja el C2 de valencià.

—Això és el C3 de literatura comparada universal.

—Jo no sé què diria, la veritat no tinc ni idea. És com que passa alguna cosa...

—Vinga, podeu jugar-vos-la, si no no perdem res.

—Paraules clau: guerra…

—Guerra, conflicte… Bé, això és el mateix.

—Alguna obra universal que parle de guerra…

—I si no, la podem dir.

—Vinga, Núria, juga-te-la.

—Guerra i pau?

—Guerra i pau, de Tolstoi. Efectivament!

—Guau!

—Mare meua!

—Molt bé!

—Literata total.

—Era molt fotuda.

—Mare meua!

—Vinga, doncs passem al fragment 2. Núria, lliges tu.

—«Al bell mig del camí de nostra vida vaig retrobar-me en una selva obscura, del dreturer vial la passa eixida. Ai, dir com era, serà feina dura, tot aquell bosc salvatge, i aspre, i fort, que al pensament renova la paüra! De tan amarg, és gairebé la mort. Mes, per tractar del bé qui descobria, d’altres coses abans cal fer report. No sé bé com el peu se m’hi perdia, tan era desesmat de son pesada al punt d’abandonar la dreta via.»

—Com vos quedeu?

—A mi m’esteu posant entre l’espasa i la paret perquè clar, jo no puc fallar açò.

—Jo puc fallar, jo puc fallar.

—No puc equivocar-me.

—Vosaltres feu el resum, la frase, i jo la tuite o la “icsege”.

—No, tu fas el resum i jo intente endevinar quina obra és.

—No, no. És igual, és igual.

—Resum?

—No sé, jo diria que estàs com… no sé.

—Estàs desubicat…

—Estàs ahí com en una cruïlla vital, que no saps molt bé per on tirar. No sé, tu què diries, vinga, Carles?

—No, el mateix que tu.

—Però, Carles, tu saps italià.

—Jo sé italià, això vol dir que és la Divina comèdia.

—Correcte! Molt bé!

—I l’últim, llig Carles.

—«El meu pare tenia una petita propietat a Nottinghamshire. Jo era el tercer dels seus cinc fills. Als catorze anys va enviar-me al col·legi Emmanuel de Cambridge, on vaig residir tres anys, i vaig aplicar-me fortament als meus estudis. Però com que la càrrega de mantenir-me, malgrat que la meva pensió fos molt minsa, resultava massa gran per a una estreta fortuna com la seva, em posaren d'aprenent de Mr. James Bates, eminent cirurgià de Londres.»

—Clar, ací hi ha més pistes, no?

—Aquesta és la més fàcil.

—Sí.

—Aquesta està molt més clara.

—He de dir que la segona era la més fàcil.

—Sí?

—Jo perquè soc una romanticota.

—Jo crec, bé, així com a resum, un poc les conseqüències de les decisions... Sí, l’inici d’una història, d’una part de la vida… No sé, te la jugues?

—Mm… no, la veritat que no sabria dir.

—Vinga, jo sí que me la jugue. Jo diria, Els viatges de Gulliver?

—Molt bé! Aplaudiment!

—Mira, n’hem encertat una cadascun.

—Està molt bé, heu fet un empat a tres. Eh, molt bé! Sou molt sabudes i sabuts. Moltíssimes gràcies per haver vingut, Núria, Carles i Lourdes. Vos emporteu el nostre agraïment infinit en forma d’ones electromagnètiques i de codi binari.

—Gràcies a vosaltres per convidar-nos.

—Sí, moltes gràcies!

—I ara vos porte unes reflexions de Vygotski, psicòleg rus de principis del segle XX que ha influït molt en l’ensenyament. Vygotski definix que l’aprenentatge de llengües està íntimament lligat al desenvolupament cognitiu i social i sostenia que la interacció verbal és una eina fonamental per a la mediació i la construcció del pensament. La interacció social, segons Vygotski, és clau per a adquirir el llenguatge. La zona de desenvolupament pròxim és un dels seus conceptes centrals en referència a la distància entre el que la ment pot fer a soles i el que pot fer amb ajuda. Així, l’aprenentatge de llengües és un procés dinàmic influït per factors socioculturals i interpersonals i que no seria possible sense la interacció amb altres éssers humans per a coconstruir coneixements. Per tant, si el que voleu és aprendre llengües, interactueu tant com pugueu amb els altres i intenteu raonar, pensar... en la llengua que estigueu aprenent. Parleu-vos en valencià a soles en el cotxe o pel carrer, posem per cas. I fins ací ha arribat el Beniparlem de hui!

Adeu!