La xica dels pronoms

Potser seria molt presumptuós pensar que jo era amiga de Joan Fuster. Vam compartir converses i també silencis, i moltes coses, perquè ell era molt generós i ho compartia tot. Un dia vaig saber que em deia “La xica de les pedres”. “No t'ho déiem per si et sabia mal”. Com m'havia de saber mal? Em va agradar ser per a ell “La xica de les pedres”. Va haver-hi una temporada llarga, els anys 70, que jo dibuixava pedres i feia litografies de parets de pedra seca. Primer les tingué penjades sempre a sa casa i encara estan, em pareix, en la Casa Museu, la qual cosa és un orgull. L'any 74 vam obrir una galeria a Castelló que encara està oberta i encara estem allí, i la meua galeria, la nostra galeria, és una idea de Joan Fuster. Fer una cosa normal en un país normal. I fer-la allí. I mirar als creatius que tenim més al voltant, del territori.

Joan Fuster, em vaig adonar prompte que tenia un pam més alt que tots. Ell tenia una espècie de connectar que tu veies que no era com els amiguets que estaven fent-se una cervesa. Els artistes, normalment, solen… quan estimen una cosa, dedicar-li tota la seua capacitat de donar-li les seues característiques personals. No el vaig signar segurament perquè els meus amics estaven allí en el carrer, en el parc, i vaig dir: “Em faré un cafenet”, i s'endurien el quadre, el pujaren dalt i ara porte els estris per a poder fer la firma.