Figures retòriques... amb Nelo Gómez!

Les figures retòriques permeten establir una associació innovadora entre l’expressió i la realitat que es vol representar. I si això no funciona, ja vos deixe que pegueu un crit, eh? Siga com siga, ho entendreu millor amb exemples. Anem per faena! Exemples, sí, per favor, exemples. La vida canvia amb exemples.

Repassem algunes de les principals figures retòriques i comencem per... l’al·literació. L’al·literació és una figura de repetició del so, so. Sí, sí, el que fan els DJ ja ho fa Palmer en la cançó “Dimonis”, quan diu...

«Tro de bac, acab, cau un bac de traca i mocaor».

I ara? Exacte! No para de repetir-se el so /k/.

Passem a una altra figura retòrica: l’anàfora. I tornem a parlar de repeticions, però en este cas es tracta d’un mot o d’un grup de mots al principi de dos o més frases, per tal de reforçar-ne el sentit. Què?

«Ciutat, ciutat de llarga cabellera.

Ciutat, ciutat de les fonts remoroses.

Ciutat, ciutat de l'invicte destí.»

Ai! Si li agradava repetir a Estellés, eh? Més que un all tendre.

Següent figura: l’enumeració. L’enumeració presenta, d’una manera ràpida i contínua, un seguit d’idees referides sempre a una mateixa cosa. Antònia Font, en la cançó “Me sobren paraules”, diu:

«Me sobren paraules: agulla,

fil de cosir, tisores, estufa.

Me sobren paraules: vermut,

patates, olives.

Paraules molt curtes, pi,

paraules molt llargues,

esternoclestmastoideu,

paraules molt fàcils, mamà,

paraules difícils, obliqüitat.»

Uf! Per fi! Que llargues que se’m fan les enumeracions. Excepte les dels premis que m’han donat, perquè si comence, no acabe.