Ara en la televisió
MERIDIÀ ZERO
Transcripció
- Tu ves pelant uns allets, jo posaré una paella a calfar per a fer ja el farcit este que farem de seguida ací.
- Quants alls vols? La pregunteta del milió.
- Dos o tres, que estiga així… Una miqueta graciós. Que l'all sempre va bé. Una miqueta més d'oli li posaré ací, que en tinc poquet. I jo tallaré una ceba tan fina com siga possible. Gastarem un producte que a mi m'encanta, Anna. Que és la bufa, la poltrota, el garró, el bisbe, i, a les comarques d'interior, perro. Què et sembla?
- Sembla que eres un diccionari, no? D'estos de sinònims.
- El valencià que bonic és! Per a un sol producte, mireu si tenim noms. La cebeta, mira, te la deixe ahí. La ceba esta la tallarem molt fineta.
- Em deixes a mi ahí l'embotit, no?
- Clar, perquè vages fent-te l'ànim!
- Mira, esta recepta estava pensant si afegir-la al meu receptari. Però com que és d'embotit, puc fer el farcit d'una altra cosa, perquè jo, d'embotit, quan vinc ací ja en tinc prou en tot l'embotit que menge quan vinc a ta casa.
- Vinga va, exagerada! Mira que eres exagerada!
- L'embotit el podem menjar de forma, no sé, més casual.
- Puntual!
- Casual? Quan vinc ací i prou!
- No cal menjar-ne tots els dies. De tant en tant! Dissabte, diumenge, dilluns i dimarts, per exemple. No, Anna?
- Sí, tu sí.
- No! No maregem a la gent. L'embotit està molt bo, però de vegades. No s'ha d'abusar d'ell. Ja sabem que totes estes carns estan molt bones però…
- Però són més processades, tenen més quantitat de…
- I si comprem embotits, per favor, comprem uns embotits de qualitat, comprem uns embotits de carnisseria i ens assegurem que estos embotits són casolans, que no venen de la gran indústria. Que queden moltes carnisseries tradicionals que estan fent uns embotits molt bons.
- I… el receptari que jo estic fent-me.
- Què li passa, Anna? Et fa falta ajuda?
- No fa falta cap ajuda. Jo estic anotant ahí el que més m'agrada, però… Tu, imagine que també deus tindre el teu receptari manuscrit, o què? Amb les teues receptes… Perquè, quant de temps dus cuinant?
- Buf! Vaig començar amb setze.
- Ara diu: "Amb tres anys!"
- No, vaig començar amb setze anys a cuinar, quan ja podia treballar i fins aleshores, en tinc… Quants en tinc, Anna? En tinc 51 ja.
- Ah! Jo no ho diré. No seré qui diga els anys que tens!
- Aleshores comença a sumar. Doncs fa uns 35 anys, més o menys.
- 35 anys i què tens? Deus tindre, no un receptari manuscrit, no… En deus tindre més d'un!
- Jo tinc moltes receptes de pastisseria, sobretot. Molt de document i moltes cartes de restaurants on he treballat… Sí que hi ha algunes receptes més específiques que tinc guardades, però, normalment, he aplegat a un punt en què jo recorde… o agarre una carta de l'any 92, o agarre una carta de l'any… del 2000. I simplement llegint el plat ja refresque la memòria. Ja recorde com es feia.
- Tu no tens anotats els ingredients, l'elaboració i tal, no?
- El que és pastisseria, sí. La pastisseria és exacta.
- Però també te les saps, perquè moltes voltes preguntem ací: "Açò què du?". I no mires res i te'n recordes.
- Clar que me'n recorde!
- Què passa? Té després un altre problemeta, perquè si t'ho posares tot en una llibreteta, buidaries part del cap.
- El disc dur.
- El disc dur.
- I deixaries pas a, potser, els noms de la gent.
- Que no me'n recorde mai.
- Que no recorda el de ningú. Potser, això seria una bona idea. Perquè un ha de buidar. Tu quan tens el disc dur ple, buides per a ficar-hi altra cosa.
- Clar, doncs el mateix, el mateix!
- En la llibreta tu ho anotes…
- Ací ningú és perfecte, Anna. Cada u tenim les nostres coses. Tinc un problema amb els noms, no recorde mai el nom de la gent. Per a mi, tots són "boniques" i "artistes". Clar! "Com estàs, artista?" I així no m'enganye mai. Clar! I bonica? I tu saps com de bé quedes? "I com li diuen? No me'n recorde…" És que inclús, te la diré més llarga, eh? Em paren pel carrer: "Com estàs, Jordi?", "No-sé-què, no-sé-quants, i allò que vas fer i no sé quintos…" I quan em gire dic: "És que no sé ni qui és".
- Però no recordes ni la cara. Ja no el nom. No se'n recorda ni de la cara.
En aquest fragment sentiràs el verb recordar en diverses ocasions. Tot i que sembla un verb molt fàcil, cal anar amb compte a l'hora de gastar-lo per diverses raons:
- El verb recordar té diversos significats. En aquest cas s'usa en el sentit de 'fer vindre a la memòria o tindre present en la ment', no oblidar.
- En aquest cas, es tracta d'un verb pronominal (recordar-se); és a dir, va acompanyat del pronom feble, que sempre concorda en gènere i nombre amb el subjecte.
- Sempre ha d'anar acompanyat per la preposició de. Però ves alerta i no oblides que la preposició cau davant de què.
- Es tracta, per tant, d'un verb que demana un complement de règim verbal. Això vol dir que el verb és recordar-se i no recordar-se'n. Per què? El pronom en pronominalitza el CRV, o siga: o l'un o l'altre. Si el CRV està explícit, no gastem el pronom.
Recorda't d'apagar la llum >Recorda-te'n