I tu, apitxes?

—Carles, aquesta paraula, apitxat, dir-li apitxat al valencià central, això d'on ve?

—A vore, si les coses es diuen amb voler, amb estima, no passa res, però a vore, en principi, tot sembla indicar que era una manera, diguem-ne, despectiva de referir-se a la forma de parlar del valencià central, sobretot pel que fa a la pronunciació de la g, que, com sabeu, com saps, es pronuncia sorda i es pronuncia ʤe, [ʤóve], no? I la esse també s'ensordeix, i algun tret més, però la paraula apitxat, fixa't que pitjar i apitjar també existeix, i hi ha pobles ho diuen.

—Pitjar i pitjar una tecla, un botó.

—Doncs d'ahí, el valencià central deia i deu dir apitxat o apitxar, clar, sona un poc despectiu, però és que després es va convertir en el nom normal per a referir-se al València central, i tampoc no passa res, però nosaltres no li diem així perquè, per a ser un poc coherents, en la denominació geogràfica tampoc no passa res. No tenim cap problema contra eixe nom, però...

—Heu triat un nom més formal.

—Més neutre.

—Més geogràfic.

—Més geogràfic, d'acord.

—Septentrional, meridional i doncs ha de ser central.

—I aleshores apitxar en la llengua estàndard, per què no és del tot correcte? Quina pèrdua fonètica hi ha en eixe parlar que fa que...?

—A vore, no és que siga una pèrdua, sí que és una pèrdua respecte de la resta de parlars.

—Del nombre de fonemes.

—Si compares amb la resta de parlars de la llengua, doncs clar, és un dels pocs parlars que ensordix les esses sonores o que ensordix les ges, no? La influència segurament degué ser una influència de l'aragonés o del castellà i, per tant, tenint en compte que és minoritari i que té certa influència o que és fruit d'influència castellana, doncs es va deixar de costat. Però fixa't que si haguérem agarrat un altre criteri, el criteri de pes, agafes el criteri de pes poblacional, a vore, el valencià central és el valencià que més parlars té. Si s'haguera agafat eixe criteri, doncs s'hauria convertit en un tret estàndard. D'acord? I no ho és. Jo crec que ens hem de relaxar un poc en això. És de veres que, i costa molt de canviar, els hàbits articulatoris, fonètics, si no estàs molt exposat i no tens molta voluntat...

—Per això, de vegades, els valencianoparlants tenen fins i tot més problemes per a canviar eixos trets fonètics propis que no una persona que aprén la llengua de nou.

—Jo crec que hauríem de relaxar-nos un poc. És de veres que el valencià estàndard ha decidit no acceptar-lo, però tenint en compte el pes que té i la dificultat que té de canviar-se, i que el que més important és parlar valencià, doncs diguem que relativitzem un poc això. No dic que no s'haja d'intentar corregir, però no cal pegar darrere de ningú amb una granera.

—Entre altres coses per la qüestió d'autoestima. Perquè és tan valencià el valencià central com la resta, i ara enganxem, perdoneu, amb el que havies dit tu, per exemple, el valencià central conserva els pretèrits perfets simples: me n'aní, li digué... Això s'ha perdut a la resta de tot el català, o siga que això és una joia que tenen. En alguns pobles (Foios, Alfarb i Catadau), hi ha molts pobles que per exemple diuen mosatros, a ell el conegam o mosatros el dugam a escola tots els dies, fan eixos presents en -am, tenen una quantitat de trets propis molt interessants que fan que siga una varietat tan digna com qualsevol altra. Per tant, també pel tema de l'autoestima, perquè a les persones no els agrada que els diguen com han de parlar, jo crec que, tot i que un mestre, un professor, ha de tendir a fer possiblement les sonores, perquè ha de ser un model, diguem, la gent en general hauríem de ser permissius, i hauríem de ser tolerants, per qüestió de l'autoestima, en tota la gent del carrer que ensordix les sibilants i diu [ʧosep] i diu [kása] i [kɔ́zsa], no és tan greu. El castellà també ho fa i no passa res.

—Una precisió que, com que m'ha tocat, el perfet simple també es conserva al sud.

—Sí, és veritat, a Elx i a Guardamar.

—A Elx i a Guardamar es diu me n'aní, me'n torní, se n'anà, igual que el valencià central, que això fa molta gràcia, perquè nosaltres, tot el que siga coincidir... De fet, mentre féiem els parlars, ens vam adonar que molt sovint el sud i el nord es pareixen. Hi ha moltes coses coincidents, no? Panís, dacsa al centre i panís al nord.

—O el mo n'anem, que també he vist el mapa...

—Eixe no tant, però també. Però clar, eixes coincidències són molt bones per a nosaltres, sobretot al sud, perquè nosaltres tenim la referència dels parlars que venen després i són del sud i, per tant, de moment pensem que panís és parlar estrany al costat de dacsa, però si després sentim que hi ha valencians de més al nord que dieu també panís...

—Jo dic panís a Borriana.

—Doncs ens agrada molt, perquè és com si...

—Reconnecta, no?

—Reconnecta. És molt bonic això,