Enric Valor: un home de rondalla

—I tant. Jo diria que Enric Valor fa una proposta de model de llengua estàndard. Sí, si vols, a partir de les gramàtiques i dels textos lingüístics, però sobretot, sobretot, sobretot, amb la demostració pràctica de com es construïx una llengua literària de la mà de les seues rondalles i de les seues novel·les, no? Jo crec que part del valencià, o el valencià literari que ara fem servir la majoria dels escriptors, és molt deutor, sí, si vols, de l'Enric Valor lingüista i gramàtic, però sobretot, sobretot, de l'Enric Valor que s'arromanga i es posa a escriure, de l'Enric Valor rondallaire i novel·lista. Un tesoro de contento y una mina de pasatiempos.

—I una manera molt bona de lligar aprendre llengua i aprendre literatura, que de vegades pareix que estiga un poc…

—I tant, és que les fronteres entre llengua i literatura han sigut una mentida, una estafa que hem fet a voltes des de la filologia, i jo sé que eres de l'escola que ho comprén perfectament, no? Al final és amb la llengua que juguem el joc de l'art de les paraules, que, en definitiva, és la literatura, i és la literatura la que forja i reconduïx les varietats lingüístiques formals de les llengües. Al final, al final tot és un mateix joc, no?, i és un mateix, un mateix prodigi, diria, que és el de l'amor a les paraules, i això és què jugava Enric Valor.

—Eixes rondalles d'Enric Valor, que recull, quina part d'eixes rondalles són seues i quina part són de la cultura popular?

—Doncs, íntegrament, totes són de la cultura popular i totes són d'Enric Valor, perquè les rondalles ell en diu «rondalles valencianes», però en realitat són arguments narratius que compartix la universalitat. Les rondalles són universals i es poden catalogar d'acord amb els tipus ATU, Arnee-Thompson-Uther, i és un treball que els etnopoetòlegs han fet: mirar com, jo què sé, Abella, per exemple és La bella i la bèstia (The Beauty and the Beast), tenen un correlat, diríem, internacional, però al mateix temps que són universals, Enric Valor explicava que es dedicava a nacionalitzar aquelles rondalles que havien begut indefectiblement, sense trampa ni cartó, de la tradició oral valenciana, en el sentit que, en un context en què la censura prohibia fer novel·la, calia literaturitzar el país dels valencians, els nostres paisatges, els nostres pobles, la nostra gent, els nostres barrancs i les nostres serralades. I ell, com que no li deixaven publicar novel·la, es dedica a fer això amb les rondalles. I l'exercici de literaturització d'aquells arguments tradicionals és el que és inconfusiblement valorià.

—I ací a Castalla ho tenen molt clar, no?, eixa mitologia de les rondalles d'Enric Valor connectada amb la mitologia fantàstica internacional, almenys europea, no?, i, en eixe sentit, fan una fira de la fantasia?

—Sí, a Castalla fan una fira de la fantasia que pega un tro i que servix per a vindicar això que comentàvem adés, no?, que per obra i gràcia del senyor Enric Valor, Castalla, que és un poble de més a més preciós, ja l'heu vist, ara hi ha una ruta literària precisament a la salut d'Enric Valor, que es diu «Castalla, el castell del cel», no? És un poble d'aquells que tenen skyline, que en dirien els anglesos, perquè tenen un castell preciós, terra de fronteres entre el Regne de València i el Regne de Castella arran del Tractat d'Almizra de 1244. La bona qüestió: que és un poble fascinant, però que, de més a més, s'erigix com a capital de la fantasia valenciana de la mà del seu fill més il·lustre, el senyor Enric Valor i Vives.