'La possibilitat de dir-ne casa', de Marta Orriols

Sinopsi

Una corresponsal torna a Barcelona després de gairebé vint anys a l’estranger. Vol agafar distància d'una regió de món que l'apassiona i la desgasta, d’una professió que voldria exercir d’una altra manera, i també d’una amistat amb una dona més jove que la porta a qüestionar-se els fonaments de la seua intimitat. Una vegada tornada al poble on va créixer, retroba la família, els amics i l’home a qui havia estimat. L’espai familiar es converteix en una font de xicotetes revelacions que l’ajudaran a traçar el seu itinerari vital i a reconéixer la necessitat de pertànyer a un lloc i a unes persones.

Marta Orriols ha aconseguit captar l’interés d’una gran quantitat de lectors i, fins i tot, ha aconseguit que les seues novel·les es traduïsquen a més de setze llengües. Ara, torna a les llibreries amb la seua tercera novel·la, La possibilitat de dir-ne casa, amb l’editorial Proa. L’autora, que va triomfar amb Aprendre a parlar amb les plantes, aposta en aquest cas per reflexionar sobre el que entenem per “casa” i sobre com el temps i la distància poden distorsionar la nostra concepció sobre aquest terme.

Sobre la novel·la

Per a parlar d’açò, Orriols conta la història de Valentina, una corresponsal de guerra que torna a casa després de vint anys treballant a l’Orient Pròxim. Tornar suposa deixar enrere una gran quantitat de vivències amb amistats i companys i companyes que van aconseguir fer pinya entre ells encara que estigueren lluny de casa, però, alhora, suposa allunyar-se d’experiències molt dures que van desgastar a poc a poc la periodista.

El retorn al poble que la va veure créixer també comporta regressar a la casa familiar i retrobar-se amb les amistats i la família, cosa que li fa adonar-se del pas del temps, ja que la mare ha envellit i el pare està malalt. A aquesta situació s’uneix el sentiment de culpa que sent la periodista per haver passat tant de temps fora de casa. Mentre que en el seu treball ha d’enfrontrar-se a grans conflictes, a casa ha de fer front a altres molt més xicotets, però que també l’afecten.

Un dels objectius de l’autora amb aquesta novel·la era exposar com és la vida d’una periodista després que s’apaguen les càmeres, especialment en el cas d’una persona que viu en un entorn de guerra, tan diferent del seu entorn habitual. Aquest interés va nàixer en l’escriptora quan es va començar a fixar en Txell Feixas, la corresponsal de TV3 a l’Orient Mitjà, en qui va “veure un periodisme molt humà, que posa el micròfon davant les víctimes dels conflictes. Davant la repetició de notícies de guerra i d’horror, si no expliques les històries quotidianes de les persones que viuen les seves conseqüències acabes deshumanitzant el món”.

Reflexions sobre el procés creatiu del llibre

Per a poder reflectir aquesta dura situació, Orriols hi ha hagut d’indagar molt. De fet, va contactar amb Feixas a través de Twitter i, posteriorment, va viatjar fins al Líban per a conéixer-la. Encara que no pretenia endinsar-se molt en la situació del país, sí que va ser útil per a “bastir el text amb textures i posar detalls que abans no hi eren”, ja que segons comenta l’autora “sempre tens la visió d’aquests països com a llocs conflictius. Ens els mirem des d’aquest punt de vista esbiaixat només del conflicte. I quan ets allà t’adones que els problemes són igual de mundans que els nostres”.

Encara que documentar-se sobre un país en una situació de conflicte sempre és xocant, el moment en què ho va fer l’autora va augmentar la seua sorpresa, ja que ho va fer en l’època de la pandèmia. Marta Orriols va comentar que en eixe moment, totes les notícies giraven al voltant de la situació sanitària, fet que produïa la sensació que al món no estava passant res més, encara que realment continuava passant de tot. Tractar aquest tema també condueix a una reflexió sobre el funcionament del periodisme en l’actualitat. En la seua obra trobem una crítica a la ciutadania i a la manera com consumim la informació, perquè no integrem la informació ni treballem les notícies que venen de lluny, probablement a conseqüència de la sobreinformació a la qual estem exposats.

En definitiva, es tracta d’un llibre en què l’autora pretén fer-nos reflexionar sobre aspectes quotidians, com la família, el treball o la comunicació amb l’entorn, parant especial atenció a eixa sensació que ens envaeix quan sentim que tothom avança en la seua vida i nosaltres ens sentim estancats i amb una espècie de buit interior que no ens permet conéixer-nos a nosaltres mateixos.