Josep Piera: la llengua com a eina vital

De vegades les paraules escrites no són prou per a fixar la dimensió dels hòmens de lletres. És el que sentim quan ja s’han complit cinc nits des que morira l'escriptor Josep Piera Rubio (Beniopa, 30 de maig de 1947), a l'edat de 78 anys.

Les antologies literàries i els llibres de text el descriuran, amb la fredor del llenguatge enciclopèdic, com a poeta, escriptor, narrador i traductor. N'enumeraran els reconeixements rebuts al llarg de la seua trajectòria, com els premis Ausiàs March, Carles Riba, Josep Pla, Alfons el Magnànim, la Creu de Sant Jordi, la distinció com a Fill Predilecte de Gandia, la Distinció de la Generalitat Valenciana i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Però necessitem recuperar la cadència de la seua veu, sempre amb un recitat amagat. Volem tornar a vore la seua imatge ingràvida, per a retrobar-nos amb un discurs ple de vitalitat i mirada al futur. Vos oferim la seua participació, l'any 2018, en l'espai literari d'À Punt Plaerdemavida.

Arrancava el programa parlant de la paella, com un plat que “representa la nostra manera de ser; és un plat de festa, és un menjar feliç, de comboi” i finalitzava assaborint cireres per a parlar dels records com un conjunt de “colors, dolçors i pinyols”. Entre sabor i sabor, podeu paladejar les seues reflexions al voltant dels diversos gèneres literaris que va conrear juntament amb la poesia: llibres de viatges, memòries, assaig i narrativa, sempre “apostant pel to natural de la llengua”, autodefinint-se com un poeta del sentiment.

I fem nostra la consigna que llança a tall de consell: “cal viure la vida, que és l’únic que tenim; amb amor, sense por”.

Per a acabar, com a complement, vos deixem l’entrevista que Reis Joan ha fet a la poetessa Àngels Gregori, en L’hora de la cultura, sobre la figura de Josep Piera, analitzant l’obra, el compromís amb la llengua i la cultura, i el seu paper com a creador i difusor de la poesia i els clàssics mediterranis.