El Nelo més metafòric

Una altra figura retòrica semblant és la metàfora, que és una forma de comparació en què se substituïx el terme real per un altre, que té un significat relacionat per analogia. Antònia Font diu:

"Ella tenia dues llunes

en tota sa cara,

les obria i les tancava."

I no trobe manera més bonica de dir-li a algú que té els ulls bonics, preciosos com dos llunes.

I ara és el torn de l’hipèrbaton, que és una de les meues figures retòriques preferides i que consistix a alterar l’ordre de l'oració dels elements gramaticals. Ai, perdó. L’ordre gramatical dels elements de l’oració, és a dir, l’ordre clàssic de subjecte + verb + complements. Per exemple, la cançoneta popular diu:

"A la vora del riu, mare,

m’he deixat les espardenyes.

Mare, no li ho diga al pare,

que jo tornaré a per elles."

Per a focalitzar en el lloc i en l’apel·latiu a la mare, quan, en realitat, l’ordre més neutre seria:

"Mare, m'he trobat les espardenyes a la vora del riu."

Eixa cançoneta no triomfaria.

Seguim amb la metonímia, és a dir, quan designem una cosa amb el nom d'una altra.