The Emperor's New Clothes

-Trendy clothes. Glittery clothes. Ridiculous clothes.

Tenia un armari que semblava un museu. Camises que brillaven, sabates que suraven, vestits que canviaven de color amb la llum del sol. Una fantasia, Desmond. Unbelievable! Fins i tot tenia una capa que s'unflava amb el vent, com si anara a alçar el vol. He had stylists, photographers and more followers than anyone. He didn’t rule the kingdom, he just ruled Instagram, taking selfies, cooking, running…. Cert, no governava. Només li agradava figurar, anar a dinarots. Cada matí publicava un nou modelet amb el hashtag #EmperadorDeL'Estil. I el poble? Bé, el poble no deia res, tots feien com que admiraven els seus vestits. "Que modern! Que valent! Que original!" But in truth… People were tired. They wanted bread, not buttons. Water, not wigs. Social justice, not promises.

Un dia, aparegueren dos personatges. Venien de lluny, segons ells. From Paris? Milan? Dubai? Narnia? Nobody knows. Es presentaren com a dissenyadors exclusius, molt exclusius.

—We create invisible fashion —they said.

—Only smart people can see it. If you don’t see it… Well, you know what that means.

I l'emperador, només sentir això, ho oblidà tot.

—Una roba que només pot vore la gent intel·ligent? Això és genial!

Els va oferir un palauet per a treballar, una targeta de crèdit sense límit i tota mena de luxes.

—Feu-me el millor vestit que s'haja vist mai. Vull lluir-lo en la gran desfilada reial.

Desmond, això no pinta gens bé, no trobes? Mmmmm... listen. The fake tailors asked for silk, gold thread and very rare buttons. They did nothing. En realitat, no feien res de res. They danced, cut air and hummed as they “worked". Tot el món, quan entrava a vore el taller, no veia res. Però per por de quedar com a estúpid i, sobretot, per por de portar-li la contrària a l'emperador, deien: "Increïble! Elegant! Senzillament espectacular!". "Incredible. Ellegant. Spectacular".

Even the ministers lied. No one wanted to look foolish. No one wanted to say: "I see nothing". I arribà el dia de la gran desfilada. L'emperador entrà a la sala i els dos estafadors li digueren:

—Ací el teniu, el vestit més fi del món.

Ell no veia res, però pensà... Si és que eixe cervell podia pensar després de tanta xarxa social... "Si dic que no el veig, pensaran que soc un ignorant". Així que es llevà la roba i fingí posar-se el vestit invisible.

He walked out with pride. Va eixir al carrer orgullós. Head up. Arms swinging, wearing… Nothing but his sandals. Amb el cap ben alt i totalment nu, excepte per les sandàlies. La banda tocava, els tambors sonaven i ell, tot orgullós, caminava pel carrer principal. La gent aplaudia, però amb els ulls ben oberts. Everyone was staring. No one said a word. Only...

—It’s… It’s… very bold!

Molt atrevit? Potser molt simple, però ningú gosava dir res. And then... A small voice. Una veueta d'una xiqueta de quatre anys va cridar: "Però si va en calçotets!"

Silence. Then... Laughter.