I viviren feliços...

Al cap de poc de temps, la jove va arribar al castell.

Tomanina va prendre la caixeta.

S'estranyà que res no li hagués passat.

Però estava de bon humor, ocupada amb la boda del fill i la pèrfida princesa Aiguamar, que se celebrava aquella nit.

La majordoma va encomanar a Teresa que afegira oli a la llàntia de cent quaranta-quatre blens.

Quan va veure la parella formada per Bernat i Aiguamar,

li agafà una agonia al cor que li esborrà el record del castic del pare i s'oblidà d'afegir oli a la llàntia.

Teresa, la llàntia s'apaga.

I el meu cor també.

La reina, no sabent ben bé quina cara fer, va acceptar finalment la jove.

I ja veieu com, després de passar per tanta penalitat, Teresa i Bernat pogueren viure finalment en pau i felicitat en aquelles altes i solitàries muntanyes.